divendres, 25 d’octubre del 2013

El meu nom


"El meu nom"

Quan jo muira es podrà llegir
la següent inscripció en la meua tomba:
Ací jau Gabriel Aresti Segurola. En pau descanse.
Pérez i López. Marbristes. Derio.
Hi haurà també a la Biblioteca Provincial de Biscaia
(si no m'excomuniquen abans)
un llibre (si de cas, no és segur)
que ningú llegirà,
amb el meu nom.
No vulga Déu que posen el meu nom a un carrer
de Bilbao.
(No vull que un barber borratxo puga dir:
Jo visc a Aresti amb la cunyada vella del meu germà. Ja saps. Amb la coixa.)
De vegades les velles dites s'equivoquen.

Penso que el meu nom és el meu ésser,
i que no sóc res
sinó el meu nom.
Gabriel Aresti. (Poema traduit de l'èuscar)

Aquest és el poema que us havia comentat a classe avui. Guarda relació amb el tema principal del llibre que llegim a classe aquests dies, El jove sense nom. Anònim, després de la trompada amb bici, busca el seu nom perquè té amnèsia. La recerca del nom li permet descobrir personatges molt interessants que el duen a reflexionar sobre la identitat, la memòria i més temes que sorgiran al nostre debat. Però, realment és tan important el nom que tenim? El nom fa la cosa? Penseu en els condicionants històrics per a usar tal o tal nom, que també hem llegit avui. Si voleu avançar algunes opinions sobre el que en penseu, aventureu-vos a escriure un comentari que ens ajude a entendre la importància o no del que es discuteix ací.

1 comentari:

Anònim ha dit...

És molt nteressant a causa que ens intenta fer pensar el mateix que la paràbola del llibre,a part d'açò té bastant raó pel que és un bon poema per a reflexionar.
Luis Fernando Jaen Pincay