Per acabar el post, no puc estar-me de reproduir les primeres línies d'este meravellós diari, model de prosa, que ens permetrà en unes setmanes inaugurar la primera aproximació a l'escriptura del jo.La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època
en què es troba. Josep PlaPer a saber més de Pla: http://www.lletres.net/pla o http://fundaciojoseppla.cat/
8 de maig de 1918.- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol -malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.
A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
-Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
1 comentari:
Acabo de llegir-lo i encara estic que no m'ho puc creure. En acabar-lo m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai -i no he llegit pocs llibres, precisament- que m'he posat a plorar per que no n'hi havia més. Sincerament, a aquestes alçades no em pensava que em trobaria amb el llibre de la meva vida. Ha estat una sensació increible, que no sé ni com explicar.
M'he quedat amb unes ganes immenses d'enviar-li algun comentari a aquest "blog" magnífic, basat en notes escrites als anys 18-19 i reescrit fins a la seva publicació final el 1965. Qualsevol prejudici que hagués pogut tenir sobre en Pla no només a volat pels aires sinó que, després d'aquesta revelació, me n'hi he enamorat. Quina pena el mal que li han fet a aquest home alguns reaccionaris que se l'han volgut apropiar!
També haig de dir que entenc perfectament que molts el trobin una pedrada i que, en la meva apreciació, hi influeixi l'estat anímic amb el que em trobo. No sé si el recomanaria a ningú, ni em trobo superior als que no el gaudeixin, com sí -ho admeto- que m'he sentit moltes vegades que m'ha semblat ser l'únic que defensa alguna cosa. No ho sé, és una sensació molt estranya, no m'havia passat mai...
Que cadascú faci el que vulgui d'aquest davant d'aquestes pàgines. De fet, potser és una merda, però és que tan se me'n refot: sigui com sigui, aquest llibre m'acaba de salvar la vida.
Publica un comentari a l'entrada